En els últims dos segles, s’han produït intensos fluxos migratoris que han tingut un impacte significatiu en la població. Durant el segle XIX, es va produir l’inici de la industrialització i, en conseqüència, la població va augmentar fins a 34%. Tot i que aquesta tendència va quedar estroncada per la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), Catalunya va aconseguir mantenir la seva base industrial. Entre els anys 1939 i 1981, la població es va duplicar amb l’arribada d’immigrants que cercaven feina d’altres parts d’Espanya, sobretot del sud, a ciutats com Badalona, Cornellà de Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat.

En el context de la recent crisi migratòria europea, més del 15% dels residents a Catalunya són nouvinguts de diversos orígens culturals i lingüístics: nord d’Àfrica, l’Amèrica Llatina, la Xina i Romania, entre d’altres. Malgrat aquests pics d’immigració, i potser com a conseqüència, la societat catalana ha optat per la integració dels nouvinguts. Per exemple, el 2009 les colles castelleres van iniciar una campanya per a la integració de la població nouvinguda amb l’eslògan “Tots som una colla”. En l’escena musical, la icònica rumba catalana té els orígens en el flamenc gitano, la rumba cubana i altres sons de l’Amèrica Llatina.

De totes maneres, el concepte d’integració català és una mica diferent del dels Estats Units. En lloc de reclamar identitats híbrides, els catalans han integrat els nouvinguts al seu tarannà, és a dir, a la seva manera de ser. La gent mostra la seva catalanitat parlant en català i participant en la vida diària. Quan una persona s’apunta al comitè de la festa major, per exemple, es diu que aquesta persona fa poble. Catalunya integra les diferències culturals, ètniques i polítiques acceptant els nouvinguts quan comencen a participar en la vida pública.