Gràcies al seu profund sentiment de pertinença, els catalans sempre han expressat la seva creativitat mitjançant diversos mètodes tradicionals de construcció.

Des que les llegendes sobre la Mare de Déu de Montserrat van aparèixer al segle IX, els catalans han cultivat i celebrat la relació que tenen amb el paisatge i les varietats locals del seu país. La Renaixença catalana exaltava les virtuts de tot el que tingués a veure amb el món rural. El que va començar com unes excursions d’intel·lectuals per conèixer diversos paisatges de primera mà es va convertir en expedicions científiques i culturals. Amb el pas del temps, grups organitzats d’excursionistes aficionats van començar a visitar periòdicament cada racó del país. Encara avui els joves participen en excursions i acampades arreu de Catalunya amb el moviment escolta i altres associacions excursionistes.

Aquest profund sentiment de pertinença també es manifesta en la valoració dels mètodes tradicionals de construcció locals. La maçoneria de pedra seca té una llarga tradició, malgrat els seus orígens humils com un ofici vinculat als agricultors que necessitaven llocs econòmics per desar les eines i l’aigua. Des de l’època dels romans, les voltes catalanes de maó pla s’han fet servir per crear sostres arquejats. Coneguts per treballar amb els arquitectes modernistes, els gremis de paletes continuen ensenyant aquesta important tècnica arquitectònica.

Els modernistes també aplicaven aquesta exuberància decorativa a la tècnica del trencadís, els mosaics de fragments de rajoles tan característics de les últimes obres d’Antoni Gaudí. Aquests esforços creatius van fer aflorar noves mostres de riquesa, orgull nacional i creativitat sens fi per crear un estil original i modern que combina l’ús de materials locals i fets a mà amb l’ús de materials innovadors.

Avui en dia els artesans ensenyen aquestes tècniques als aprenents que ajuden a restaurar els centenars d’edificis modernistes de gairebé dos segles d’antiguitat que encara defineixen una bona part del paisatge urbà de Barcelona i d’altres pobles i ciutats de Catalunya.

REGIÓNS

Els Pirineus

Els Pirineus, una serralada que fa de frontera natural amb França, es caracteritzen per pics alts i nombrosos llacs i rius. Les valls profundes allotgen petites comunitats com ara la Vall d’Aran, on es manté viva la llengua occitana. La neu de l’hivern abasta d’aigua tot el territori català, però ha fet que el comerç amb el nord sigui un repte desafiant. Aquestes muntanyes ofereixen terres de pastura, fusta, pedra i altres materials naturals a la gent de la plana des de temps immemorials.

La costa mediterrània

Amb una línia de costa de centenars de milers de quilòmetres, Catalunya sempre ha mirat cap a l’est per proveir-se d’aliments, comerciar i expandir-se. La mar Mediterrània ofereix una gran varietat de peix i marisc, ingredients típics de la cuina catalana. Per exemple, per fer un arròs negre es fan servir calamars i la seva tinta per aromatitzar l’arròs que fa milers d’anys que es cultiva al delta de l’Ebre.

A l’edat mitjana, els catalans van començar a comerciar amb les Illes Balears i algunes regions d’Itàlia, que més endavant conqueririen. Quan van poder invertir en l’imperi espanyol, també van començar a comerciar activament amb el Carib. Encara avui, un gènere popular de cançó tradicional és l’havanera, que ens parla dels viatges per mar que feien els mariners.

La vida rural

Les regions interiors del país tenen diversos climes. Per això s’hi poden conrear una gran varietat de cultius: raïm per fer vi, olives per fer oli, cereals per elaborar aliments i una gran varietat de verdures. Les masies eren l’epicentre de la vida cultural rural i de la producció agrícola; normalment una família nombrosa vivia i treballava plegada en aquestes propietats, que normalment tenien un espai de treball a la planta baixa o en un lateral. En els últims anys, moltes d’aquestes masies s’han convertit en allotjaments de turisme rural o en segones residències per als habitants acomodats de les ciutats.

ARTS DE CONSTRUCCIÓ

Trencadís: l’art de decorar amb rajoles

La tècnica del trencadís, que van popularitzar Antoni Gaudí i altres arquitectes modernistes catalans, consisteix a crear mosaics a partir de fragments de rajoles i peces de ceràmica. Gaudí va fer servir molt aquesta tècnica, que consisteix a aplicar fragments de rajoles a les formes sinuoses que tenen la majoria dels seus edificis, com ara la basílica i el temple expiatori de la Sagrada Família. Una bona part dels mosaics de Gaudí els va crear Lluís Bru i Salelles, que va ensenyar aquest ofici als seus fills. Un d’ells va ser el mestre de Lívia Garreta, una artista del trencadís que participarà en l’edició 2018 del Folklife Festival.

Maçoneria de pedra seca

Aquesta tècnica de construcció popular i tradicional consisteix a fer encaixar pedres de diverses mides per construir parets, pous i altres estructures sense necessitat de fer servir cap tipus de morter per unir-les. La pedra es treballa en diversos graus, segons cada necessitat de construcció específica. Si bé les parets rurals es poden aixecar sense transformar gaire la pedra, per construir un edifici rústic per desar-hi eines o la cabana d’un pastor cal prestar més atenció a la forma de les pedres. Antigament, les comunitats rurals tenien gent que dominava bé aquest ofici, i avui en dia els paletes professionals que també poden crear altres tipus d’estructures normalment el dominen.