Llegiu aquest article en català

As our world moves forward, many traditions are left behind and forgotten. Originally trained as a nurse, Eva Rosich lives in a rural part of Catalonia, working to revive the best of those traditions and intertwine them with modern medicine.

Her relationship with nature is long and loving. Many of Rosich’s techniques and even the process through which she treats her patients are reminiscent of the practices of trementinaires, “turpentine makers” who once traveled across Catalonia by foot selling their natural remedies. Like them, Rosich seeks to share her knowledge with her community and beyond.

At the 2018 Folklife Festival, Rosich will lead demonstrations and workshops with the public on making exfoliating soaps, aromatherapy pillows, and more, using lavender donated by Lovemore Lavender Farm in Owings, Maryland. Before her trip to the United States, we asked her a few questions about her story and processes.

How did your love of nature transition into your practice of making natural remedies?

I was always in nature. Up here, in the valley, nature is in our face. Growing up, I admired little wildflowers and all the herbs. They were part of my landscape. They were in my hikes, walks, and adventures.

I loved—and still love—collecting and harvesting what nature has to offer. It just makes a lot of sense to me. It takes a bit of time to understand it, but if it doesn’t make sense, it isn’t because it doesn’t, but rather because we haven’t taken the time to make sense of it. In addition, the idea of not participating in the waste circle has always appealed to me. If I can reuse, recycle, take advantage of something that is already there, then why buy it?

How did you learn to make soaps and natural remedies?

I am basically self-taught. I tried and failed. Then, failed and failed, until eventually I tried and succeeded. Although, I wasn’t really starting from zero. Around here, everybody knows the basics of soap making. All it takes is water, lye, essential oils. Around here, people reused the dirty oils to make soap. While I recycle and reuse as a principle, I do not do that with dirty oils; I don’t want the free radicals to get in touch with the skin, so I use coconut oil or another kind instead. I try to find the best water I can find—I love the water from the spring on my property.

How do you carry out the traditions of the trementinaire?

In my mother’s family line, there was a very famous and renowned medicine man in the valley. His name was Adobador of Mas Bernat. Whether or not this has anything to do with my choices, whether there is a connection between his abilities and mine, healing has always been an interest of mine, as well as herbs. The more I know, the more I want to know, so it has become a self-feeding circle. In many ways, for me it was like awakening, something that just makes sense. Whether that means that the Adobador’s gene resurfaced in me, who knows, but what I do know is that I feel as connected to that line of healing as to the one I was trained in as a nurse.      

I also like to observe. I like to pay attention to how others do things, how animals in nature do things, what processes take place. Have you ever noticed that St. John’s wort grows in places where the natural course of things has been altered, such as on the margins of newly constructed roads, or near where the dirt has been flattened for the construction of a new house? That’s because it has anti-depressant qualities. St. John’s wort grows in these places to heal the sore—nature’s sore.

How does your focus on natural remedies relate to your career as a nurse?

When I became a nurse, I realized that while pills and drugs are sometimes very necessary, they are not always so. Because I’m a rural nurse in Camprodon, I tend to people who come and tell me how this ache or that one would have been taken care of by the medicine man before socialized medicine became the affordable option for all. I’m truly interested in all the stories that these men and women tell me.

Over the years, I’ve collected their recipes. I have tiny pieces of papers all in a folder waiting for me to have some time and turn it into something that might be readable—one day, maybe. Most of this knowledge is disappearing. Some of these recipes or traditions seem somewhat strange. For example, there was a medicine man who could heal a sore throat by massaging the wrist. It sounds awesome, but I’d have to know more about it for it to really make sense. Other stories or recipes, when I examine from my medical background, they quickly make a lot of the sense.

Not so long ago, I had a patient from Rocabruna who had an ugly sore taking its time to heal. She told me how she would have taken care of it herself, but she hadn’t managed yet to get her perfume done. That puzzled me, of course. A perfume for a sore sounded strange. But I always keep an open mind. I’ve learned to never dismiss or laugh at, but rather observe and inquire systematically. I asked more about the perfume. She explained how she turns the dry flower of the elder into a syrup. She smokes the syrup, adds oil, and smokes it again. Once it is ready, she applies the perfume concoction over the sore.

I talked about this recipe with the doctor I work with over lunch. The elder flower has antiseptic properties. It turns out that Francisca’s “perfume” makes a lot of sense, regardless of what she calls it. Who knows, maybe her perfume even beats resistant bacteria.

Because of my professional training as a nurse and lab technician, I understand the technology of the lab. I use the new technology to concoct former recipes adapted to our times. Herbs have power to heal—that’s just been known for centuries. So, I just bring new and old together and have them interact.

As natural products become more popular, how can we tell which ones are better for us?

The rule of thumb is: the less ingredients it has, the better. That’s easy enough. 

• 
• 
• 
• 

• 1 / 4
  Lavendar Tonic Moisturizing Facial
  Recipe by Eva Rosich, design by Rachel Barton
• 2 / 4
  Aromatic Salts
  Recipe by Eva Rosich, design by Rachel Barton
• 3 / 4
  Soothing Ointment
  Recipe by Eva Rosich, design by Rachel Barton
• 4 / 4
  Solid Hydrating Cream
  Recipe by Eva Rosich, design by Rachel Barton

Click on the image above to see four DIY remedy recipes from Eva Rosich

Rachel Barton is a media intern at the Smithsonian Center for Folklife and Cultural Heritage. She is a rising senior at Rowan University, double majoring in English and Writing Arts. She is a sucker for skincare but is always looking for ways to help heal the environment.

This interview was translated by research associate Txell Martin i Prado and excerpted for length and clarity.

Com l’Eva Rosich barreja les línies de medicina moderna i els remeis naturals

A mesura que el nostre món avança, moltes tradicions queden enrere i s’obliden. Originalment formada com a infermera, l’Eva Rosich viu a Sant Antoni de Puigpardines, treballant per reviure el millor d’aquestes tradicions i entrellaçant-les amb la medicina moderna.

La seva relació amb la natura és llarga i amorosa. Moltes de les tècniques de Rosich, i fins i tot del procés a través del qual tracta els seus pacients, recorden les pràctiques de trementinaires, “fabricants de trementina”, que una vegada van viatjar per Catalunya venent els seus remeis naturals. Com elles, Rosich busca compartir els seus coneixements amb la gent de la comunitat i de fora.

Al Festival de Folklife 2018, Rosich dirigirà demostracions i tallers amb el públic sobre l'elaboració de sabons exfoliants, coixins d'aromateràpia i molt més, amb lavanda donada per Lovemore Lavender Farm a Owings, Maryland. Abans del viatge als Estats Units, li hem fet algunes preguntes sobre la seva història i els processos que ha viscut.

Quina relació té el teu amor per la natura amb la teva pràctica de fer remeis naturals?

Sempre era a la natura. Aquí, a la Vall, la natura és pertot arreu. Ja mentre creixia admirava les petites flors silvestres i totes les herbes. Formaven part del meu paisatge. Estaven presents en les meves excursions, passejades i aventures.

M’encantava, i encara m’agrada, col·leccionar i collir allò que la natura ofereix. Per a mi, té molt de sentit. Es necessita una mica de temps per entendre la natura, però si una persona no hi troba sentit, no és perquè no en tingui, sinó perquè no hi hem dedicat prou temps a voler-la entendre. A més, sempre m’ha agradat la idea de no participar en el cercle de residus. Si puc reutilitzar, reciclar, aprofitar alguna cosa que ja hi ha, llavors per què l’hem de comprar?

Com vas aprendre a fer sabons i remeis naturals?

Bàsicament sóc autodidacta. Ho he intentat i he fallat moltes vegades. Després de fallar i tornar a fallar, un dia, ho vaig aconseguir. Tot i que, en realitat, no començava de zero. Per aquí, tothom coneix els fonaments bàsics de l'elaboració del sabó. L'únic que cal és aigua, cendres, olis essencials. La gent d’aquí reutilitzava els olis bruts per fer sabó. Tot i que reciclo i reutilitzo com al principi, no faig sabons amb olis bruts. No vull que els radicals lliures entrin en contacte amb la pell, per la qual cosa utilitzo oli de coco o d’algun altre tipus. Intento trobar la millor aigua que puc trobar; m’encanta l’aigua de la font de la meva propietat.

Quin és el teu lligam amb la tradició de les trementinaires?

En la línia familiar de la meva mare, hi havia un curandero, un home amb coneixements de medicina molt famós i reconegut a la Vall. El seu nom era ‘l’Adobador de mas Bernat’. Tant si té alguna cosa a veure amb les meves eleccions, com si hi ha una connexió entre les seves habilitats i les meves, la curació sempre ha estat un interès meu, així com les herbes. Com més sé, més vull saber, de manera que s’ha convertit en un cercle d’autoalimentació. En molts aspectes, per a mi va ser com despertar, una cosa que només té sentit. Potser això vol dir que el gen de l'Adobador  va reaparèixer en mi, qui ho sap, però el que sé és que em sento tan connectada a aquesta línia de curació com a la que em van formar com a infermera.

També m’agrada observar. M’agrada estar atenta sobre com els altres fan les coses, com actuen els animals en la natura, quins processos hi tenen lloc. Us heu adonat alguna vegada que l’herba de Sant Joan creix en llocs on s’ha modificat el curs natural de les coses, com per exemple als marges de carreteres de nova construcció o a prop d’on s’ha aplanat la brutícia per a la construcció d’una casa nova? Això és deu al fet que té qualitats antidepressives. L'herba de Sant Joan creix en aquests llocs per curar el mal, la naturalesa.

Com es relaciona la teva recerca de remeis naturals i la teva trajectòria d'infermera?

Quan em vaig convertir en infermera, em vaig adonar que les pastilles i les drogues de vegades són molt necessàries però que no sempre ho són. Com que sóc una infermera rural a Camprodon, cuido persones que venen a dir-me com aquest dolor o aquell altre s’hauria curat abans que la medicina socialitzada es convertís en l’opció assequible per a tothom. Estic realment interessada en totes les històries que m’expliquen aquests pacients.

Amb els anys, he recollit les seves receptes. Tinc uns papers minúsculs en una carpeta a l'espera de tenir temps de convertir-los en alguna cosa que pugui ser llegible, potser algun dia. La major part d’aquests coneixements estan desapareixent. Algunes d’aquestes receptes o tradicions semblen una mica estranyes. Per exemple, hi havia un curandero que podia curar un mal de gola fent un massatge al canell. En principi sembla fantàstic, però abans de treure’n el valor, jo crec que cal investigar-ho i veure quin és el sentit que pugui tenir. En canvi, hi ha altres històries o receptes que, quan n’examino els antecedents mèdics, cobren un sentit molt ràpid.

No fa gaire, vaig tenir una pacient de Rocabruna que tenia una ferida lletja que no s’acabava de guarir. Em va explicar que si hagués aconseguit fer-ne el perfum, se l'hauria curada ella mateixa. Això em va desconcertar, per descomptat. Un perfum per curar una ferida lletja em sonava estrany. Però sempre mantinc la ment oberta. Amb el temps, he après a no riure mai de ningú, sinó a observar i preguntar sistemàticament. Així que vaig preguntar més sobre el perfum. Aleshores em va explicar com convertia la flor de saüc en un xarop. Després, passava el xarop per un procés de fumat, un parell de vegades, afegint-hi oli. Una vegada aquest xarop fumat estava a punt, n’aplicava el perfum a la llaga.

Un dia, durant el dinar, vaig parlar d’aquesta recepta amb el metge amb qui treballo. La flor de saüc té propietats antisèptiques. Resulta que el "perfum" de la Francisca té molt de sentit, independentment de com l'anomeni. Qui ho sap, potser el seu perfum fins i tot és capaç de destruir bacteris resistents.

Per la meva formació professional com a infermera i tècnica de laboratori, entenc la tecnologia del laboratori. Utilitzo la nova tecnologia per crear receptes antigues adaptades als nostres temps. Les herbes tenen el poder per curar—això ja fa segles que ho sabem. Per tant, només adjunto algunes tècniques noves als coneixements antics i els faig interactuar.

A mesura que els productes naturals es fan més populars, com podem saber els consumidors quins són els millors per a nosaltres?

La regla general és: com menys ingredients tingui, millor. És bastant fàcil

Rachel Barton és una estudiant de pràctiques de mitjans de comunicació del Smithsonian Centre for Folklife and Heritage Heritage. Està cursant el seu darrer curs en el grau d’anglès i escriptura a la Universitat de Rowan. Li encanten els productes per a la pell, però sempre busca productes que no facin malbé el medi ambient.

 Aquesta entrevista ha estat feta i traduïda a l’anglès per la investigadora associada Meritxell Martin i Pardo. Ha estat tallada i escurçada perquè sigui el màxim de clara.