Llegiu aquest article en català

For many who follow European cultural life—and the continent’s political life, too—it is undoubtedly true that Catalans are a community who are proud of their language and culture and who fight vigorously to preserve their identity.

Events over the last few years have fueled this widespread perception, though it is far from a recent or temporary phenomenon. It is part of a long history that has been visibly present for the last hundred years at least. This stubbornness in maintaining our own cultural identity, and demanding political self-government on the basis of that identity, is common knowledge among many observers, however positive, negative, or indifferent their take on it may be. Yet there are two other features of twentieth-century and early twenty-first-century Catalonia that are exception but perhaps not as well known.

The first of these is that Catalonia is one of the European regions that saw the greatest demographic growth over the course of the twentieth century. Despite its extremely low birth rate, Catalonia’s population more than doubled during that century, from under three million to seven million, due to an influx in immigration.

The second is that Catalonia has an exceptional association network—especially when we compare it to other European regions—in such fields as culture, sport, education, and health care. This has enabled it to keep its own personality and some essential features of cultural identity, even during the long periods of military dictatorship in Spain.

These three notable features of contemporary Catalan reality, in my opinion, are interrelated: each is both the cause and effect of the other two.

These features are not new to Catalan society. They are not merely the product of recent events: the economic crisis, the new immigration from outside the European Union, the end of Francoism, the political power from establishing an autonomous government. They pervade the twentieth century, though their roots date back even further.

To avoid going back too far, let’s situate ourselves at the end of the nineteenth century. The Spanish-American War of 1898 ended with Spain losing her last overseas colonies, Cuba and the Philippines. Spain was faced with the collapse of her colonial empire, a need to redefine the Spanish national identity, and a growing sense of having failed to fully incorporate herself into the modern Western world. Her defeat at the hands of the United States was a consequence of this failure to modernize and the cause of some sad and desolate introspection.

Curiously, at the same time, a strong “regenerationist” spirit was growing in Catalonia—in contrast to the rest of Spain—which aspired to incorporate into the modern world while ridding itself of the anachronistic view of the world that the values of the Counter-Reformation had imbued in Spanish culture.

Why did Catalonia react differently than the rest of Spain at the end of the century? Part of the answer lies in its different experience in the nineteenth century. On a cultural level, romanticism led to the Catalan Renaissance and an appreciation of the Catalan language and culture. On an economic level, Catalonia was one of the few regions in southern Europe to have carried out an industrial revolution in the nineteenth century, based on an agrarian revolution in the previous century.

So we find ourselves before an industrialized society, exposed to the strong social tensions of the time, looking at European modernity with envy—yet feeling like a part of it—while appreciating its own history and identity, very much centered on language, as an asset and a gift. Given this background, the Catalan reaction to the moral crisis of 1898 was an attempt at regeneration aimed primarily at the whole of Spain which, inasmuch as it failed to make any impact there, ended up focusing on the modernization of Catalonia.

Politically, that gave rise to political “Catalanism”: initially pro-autonomy, often federalist and, at varying times, pro-independence. Aesthetically, this regenerationist movement raised the banner of Modernism—the name is significant, demonstrating a determination to be modern—as a cross-cutting, widespread, popular idea. And, above all, the regenerationist reaction, colored by a lack of confidence in an anachronistic state—“Farewell, Spain!” poet Joan Maragall wrote in “Oda a Espanya” in 1898, referring more to living on the margins of the Spanish state than to making a new one—led to an extraordinary profusion of associations, sports clubs, choirs, publications, excursionist and scientific centers, workers’ and artisans cultural centers, and so on. Between 1898 and 1905, the big Catalan private institutions were founded: Barça, Foment de les Arts Decoratives, the Automòbil Club, and others. The great iconic monuments of Modernism arose from civil society: Palau de la Música, Hospital de Sant Pau, Parc Güell, and other great works designed by Antoni Gaudí.

Catalonia thus began the twentieth century with a network of cultural associations that were infused with a Catalan identity, linked to reclaiming the Catalan language, and present in every sphere of collective life: health care, education, recreation, sports, and so on. It was as if it knew what lay in store over the course of the twentieth century: a tragic political history, with a civil war that decimated an entire generation between the front line, exile, and repression, and two military dictatorships hostile to Catalan aspirations.

At the same time, several migratory waves attracted by Catalonia’s industrial strength, first in the 1920s and later in the 1950s and 1960s, meant that it received over three million people who did not speak its language and, in many cases, did not even realize there was a different language. Were it not for the safety net of that civil society, maintained and grown in a hundred years, we would have had a very different Catalonia by the end of the twentieth century. Its language would have hardly survived, at least as a living language. Social cohesion would have collapsed. Yet according to many scholars, the twentieth century was, paradoxically, the golden age of Catalan language and culture.

How can we explain this paradox? Let us use the metaphor of a town plaza. Increasingly in twentieth-century societies, with the arrival of outside contingents who have different cultural references, we find that any country or city is the sum of shared spaces and differentiated spaces. Each individual, family, and community has its own traditions, religion, language, foods, and attitudes. However, for there to be a society, some things also need to be shared: a language for relating to one another, rules of behavior, a sense of belonging, and basic values.

If the city is a group of homes, each with its own specific things, then the plaza is the things we share. The size of this plaza varies, but there has to be some public space to ensure social cohesion. The plaza attracts and establishes the whole, turning a collection of homes or people into a city or society.

Throughout the twentieth century, a cultural and civic Catalan nationalism constructed a plaza of shared things at the heart of Catalan society, through a very dense network of associations. Therein lies its strength and success. It has helped to maintain cultural debate and activity, public life, and social initiative. And, at the same time, it has also offered a landing strip for those who have come from outside, providing an alternative to ghettoes and isolation. It has made our society, our city, what it is, where there might have been isolated bubbles, each with its own rules, without anything binding them together.

It has not been an unmitigated success: there are, so to speak, households that never join the plaza. But in this plaza, over the course of a hundred years, Catalonia has forged a structured community with considerable social cohesion, where the Catalan language and Catalan culture have miraculously survived. This is not some positive, surprising, collateral effect: we created the plaza for precisely this purpose.

Vicenç Villatoro is a writer and journalist in Catalonia. He has also served as the director of cultural promotion for the Catalan government and director of the Institut Ramon Llull, partners for the Catalonia program at the 2018 Folklife Festival.

Catalunya: una plaça que acull, una societat que es vertebra

Per a bona part de les persones que segueixen amb interès la vida cultural europea –o també la vida política del continent-, és gairebé un lloc comú que els catalans són una comunitat orgullosa de la seva llengua i cultura i que milita intensament en la preservació de la seva identitat. Els esdeveniments dels darrers anys han generalitzat aquesta percepció, que no apareix com un fenomen recent i conjuntural, sinó que lliga amb una llarga història i que és present d’una manera visible en els últims cent anys, com a mínim. Aquesta tossuderia en el manteniment d’una identitat cultural pròpia i en la petició, a partir d’aquesta identitat, d’un autogovern polític, és una dada de coneixement força comú entre tota mena d’observadors, més enllà de les valoracions positives, negatives o indiferents que cadascú en pugui fer. Però sense sortir del terreny de la cultura i de la identitat cultural, o de qüestions que s’hi poden relacionar, hi ha dues característiques més de la Catalunya del segle XX i començament del segle XXI que potser no són tan conegudes, però que tenen també un punt d’excepcionals.

La primera d’aquestes característiques és que Catalunya és un dels territoris europeus que ha tingut al llarg del segle XX un creixement demogràfic més important, a partir de la recepció de població nascuda fora: tot i les taxes de natalitat extremadament baixes, la població de Catalunya s’ha més que duplicat en aquest segle, passant de menys de tres milions d’habitants a set milions, gràcies a l’aportació de la immigració. L’altra característica menys coneguda és que Catalunya té –sobretot en relació a d’altres territoris europeus- un teixit associatiu excepcional en camps com la cultura, l’esport, l’ensenyament o la sanitat, cosa que li ha permès mantenir la personalitat pròpia i alguns elements essencials de l‘estat del benestar fins i tot en els llargs períodes del segle XX amb dictadures militars a Espanya, hostils al fet català. Són tres característiques notables de la realitat catalana contemporània, són característiques que al meu parer es relacionen entre elles: cadascuna és a la vegada causa i efecte de les altres dues.

Aquestes característiques no són noves a la societat catalana. No són el producte només d’esdeveniments recents: la crisi econòmica, la nova immigració extracomunitària, la fi del franquisme, l’existència d’un cert poder polític propi amb la Generalitat autònoma... Travessen tot el segle XX, tot i que tenen arrels més allunyades. Per no anar massa enrere, posem-nos en el final del segle XIX. La guerra entre Espanya i els Estats Units del 1898, que representa per a Espanya la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar, Cuba i Filipines, provoca una crisi moral a la península d’enormes dimensions: Espanya afronta al mateix temps la seva fi com a imperi colonial, una certa dificultat per redefinir la identitat nacional espanyola sense aquesta idea imperial i una creixent sensació de no haver-se incorporat plenament a la modernitat occidental. La derrota amb estats Units seria la conseqüència d’aquesta manca de modernització i la causa d’una introspecció entristida i desolada. Curiosament, en aquest instant, a Catalunya –a diferència de la resta d’Espanya- hi qualla un fort sentiment regeneracionista, que pretén aquesta incorporació a la modernitat i desempallegar-se de la mirada anacrònica al món que han deixat en la cultura espanyol els valors de la contrareforma.

Per què Catalunya reacciona en aquella fi de segle d’una manera diferent a la resta d’Espanya? En part perquè ha tingut un segle XIX diferent. Culturalment, l’impacte del romanticisme ha portat a la Renaixença, a la valoració de la llengua i la cultura pròpies, que s’havien donat per mortes per a la república de les lletres. Econòmicament, Catalunya ha fet en el segle XIX una de les escasses revolucions industrials al sud d’Europa, a partir d’una revolució agrària en el segle anterior. Ens trobem doncs davant d’una societat industrialitzada, amb tensions socials fortes a la manera contemporània, que mira a la modernitat europea amb enveja –però amb la sensació de formar-ne part- i que valora la seva història i la  identitat, molt centrada en la llengua, com un actiu e present. Amb aquests antecedents, la reacció catalana a la crisi moral del 1898 serà un intent de regeneració que es dirigeix en primer lloc al conjunt espanyol i que en la mesura que no hi troba ressò acaba centrant-se en la modernització de Catalunya.

En política, això voldrà dir l’aparició del catalanisme polític, autonomista en un inici, sovint federalista, en ocasions oscil·lants independentista. En estètica, aquest regeneracionisme alçarà les banderes del modernisme –el nom és significatiu: la voluntat de ser modern- convertit en una proposta transversal, estesa i popular. I sobretot, la reacció regeneracionista i de desconfiança davant d’un estat anacrònic –Adéu, Espanya! dirà Joan Maragall, més per viure al marge de l’estat espanyol que no pas per fer-ne un del nou- generarà una florida extraordinària d’associacions, clubs esportius, corals, publicacions, centres excursionistes i científics, ateneus obrers o menestrals... Entre 1898 i el 1905 es funden les grans institucions privades catalanes –el Barça, el Foment de les Arts Decoratives, l’Automòbil Club...- i s’alçaran des de la societat civil els grans monuments emblemàtics del modernisme: el Palau de la Música, l’Hospital de sant Pau, el parc Güell i altres grans obres de Gaudí...

Catalunya comença així el segle XX amb un teixit associatiu, sobretot cultural, impregnat de catalanitat, lligat a la reivindicació de la llengua pròpia, i amb presència en tots els àmbits de la vida col·lectiva: sanitari, educatiu, recreatiu, esportiu, social... Com si sabés el que li esperaria al llarg del segle XX: una història política tràgica, amb una guerra civil que decapita tota una generació entre el front, l’exili i la repressió, i dues dictadures militars hostils a la catalanitat. I, en un altre ordre de coses, algunes onades migratòries, atretes per la seva força industrial, centrades en els anys vint i després en els cinquanta i seixanta, que signifiquen, en resum, que un país que tenia poc més de dos milions i mig d’habitants l’any 1900 rep al llarg d’un segle més de tres milions de persones vingudes de fora del seu territori, que no parlen la seva llengua i que en molts casos ni tant sols saben que s’hi parla una llengua diferent. Sense el coixí d’aquella societat civil, mantinguda i crescuda en cent anys, la Catalunya de finals del XX segurament seria molt diferent a com és. La llengua difícilment hauria sobreviscut, si mes no com una llengua viva. La cohesió social s’hauria trencat. I resulta que per a molts estudiosos aquest segle XX ha estat, paradoxalment, el veritable segle d’or de la llengua i la cultura catalanes.

Com s’explica aquesta paradoxa? Instal·lem-nos, per explicar.-ho, en una metàfora. En les societats del segle XX, d’una manera creixent, amb l’arribada de contingents vinguts de fora, amb referents culturals diferents, ens trobem que qualsevol país o ciutat és la suma d’uns espais compartits i d’uns espais diferenciats. Hi ha coses, referències culturals, valors, actituds, que són de caràcter individual familiar o comunitari: cadascú té les seves a casa seva. La religió, la llengua de comunicació familiar (que pot ser també la llengua de creació cultural), els costums, el menjar... Però perquè hi hagi una societat, a més d’haver-hi coses diferents a cada casa ha d’haver-n’hi també algunes compartides: una llengua de relació, unes normes de conducta, un sentit de pertinença, alguns valors bàsics. En la metàfora, diríem que una ciutat és un conjunt de cases (cadascuna amb les seves coses específiques) i una plaça pública, on hi ha les coses compartides. La mida d’aquesta plaça és variable, però hi ha d’haver alguna plaça, per garantir la cohesió social, que neix de l’equilibri, mòbil, inestable, canviant, sovint per tempteig, entre les urbanitzacions de les cases i la plaça compartida. Aquesta plaça és la que cohesiona, atrau i sedimenta el conjunt: allò que fa que una suma de cases o de persones esdevingui una ciutat o una societat.

Durant tot el segle XX, en el centre de la societat catalana el catalanisme cultural i cívic ha construït una plaça pública de coses compartides, a través d’una xarxa molt densa d’associacions, entitats, ateneus... És aquesta la seva força i ha estat el seu èxit. Ha permès mantenir el debat i l’activitat cultural, la vida pública, la iniciativa social. I al mateix temps ha ofert una pista d’aterratge a les persones vingudes de fora, alternativa al ghetto o a l’aïllament. Ha fet societat, ciutat, on hauria pogut haver-hi estrictament urbanització, unes bombolles aïllades cadascuna amb les seves regles, sense res que les relligués. Certament, no ha estat un èxit absolut: hi ha bombolles i hi ha, per dir-ho així, urbanitzacions que mai no baixen a plaça. Però és en aquesta plaça on s’ha forjat al llarg de cent anys una comunitat vertebrada, una considerable cohesió social i una miraculosa pervivència de la llengua i la cultura catalanes. No és un efecte colateral positiu i sorprenent: per a això es va fer.

Vicenç Villatoro. Escriptor i periodista. Com a escriptor ha publicat una trentena d'obres literàries, en narrativa, poesia i assaig. Com a periodista ha dirigit el diari Avui i la televisió i la ràdio públiques de Catalunya, a més de publicar articles periòdicament en diversos mitjans. Ha estat responsable de la promoció cultural i de la projecció exterior de la cultura catalana en el govern de Catalunya i diputat al Parlament.